L’antiga alqueria musulmana de Benifairó s’integrà, després de la Reconquesta, al terme general de Morvedre (Sagunt), sols separant-se a partir de la concessió del títol de Baró de Benifairó a la família Vives de Canyamàs el 1471.
La construcció del Palau senyorial existent data de la primera dècada del segle XVII, quan Joan Vives de Canyamàs, ambaixador de Felip III a la Gènova renaixentista, encarregà a l’arquitecte italià Andrea Lurago la seua realització. El Palau de Benifairó de les Valls va tenir gran importància. Es tractava d’una edificació de planta quadrada, amb pati central i torres als quatre cantons. Hui tan sols es conserva la torre nord-est, mutilada en la seua part superior, i part de l’ala nord, amb la seua façana recaient al jardí. A l’Arxiu de la ciutat italiana de Gènova es conserven importants documents i plànols dels encàrrecs efectuats per Joan Vives de Canyamàs, entre 1605 i 1615, a l’arquitecte genovés Andrea Lurango.
Altres arquitectes i artistes genovesos que van intervindre en les obres d’aquest palau van ser: l’escultor Matheo de Novo, a qui se li van encarregar diverses portades de marbre, escuts i escultures; els tallistes Baptista i Oberto Casella, que van realitzar columnes, pedestals i cornises, totes elles de pedra de Fina-li; Giusepe Carlone es va ocupar de la decoració del jardí, construint fonts de marbre i algunes escultures, entre elles la del propi Joan Vives de Canyamàs en marbre blanc de Carrara.
Enfront del palau s’alça l’Esglèsia, edificada a les darreries del segle XVIII en un estil barroc d’influència aragonesa. La façana, prou singular per al barroc valencià, generalment més senzill, combina influències tardobarroques i neoclàssiques, visibles en la seua composició amb frontons corbats. La construcció del campanar hauria d’esperar fins als primers anys del segle XIX.
El temple consta de tres naus amb creuer i volta de canó amb llunetes en la nau central. Els pilars són d’ordre corinti i esgrafiats que serveixen de decoració. Sobre el creuer s’alça la cúpula, sustentada en petxines decorades amb pintures al fresc. La cúpula sense tambor s’il·lumina amb una esvelta llanterna. Una altra cúpula s’alça amb planta ovalada i tambor octogonal, damunt de la Capella de la Comunió, on es venera la patrona, la Mare de Déu del Bon Succés. Completen el conjunt la sagristia i el transsagrari.
La Casa de Lluís Guarner és una antiga casa pairal del segle XVIII pertanyent als Musoles de Benifairó de les Valls. Lluís Guarner Pérez i Musoles (1901-1986), poeta, professor i escriptor, va ser el seu últim habitant, dotant l’immoble i jardí d’un gran interés en decorar-los amb antiguitats i obres d’art, així com dotant-lo d’una important biblioteca.
Exemple d’arquitectura tradicional valenciana, la planta baixa conserva tots els elements típics dels habitatges dels camperols del segle XIX, com l’ampla entrada amb pas de carro a l’antiga cuina. La planta principal manté intacta la seua decoració pròpia de la burgesia local de finals del segle passat, on destaca la profusió de taulells decoratius.
És propietat de la Fundació Bancaixa.
Podem dir que actualment la Casa Guarner funciona com un gran contenidor cultural. Al llarg de tot l’any es realitzen exposicions, concerts, concursos, trobades, homenatges, etc. És un dels referents de Benifairó de les Valls i de la subcomarca de la Vall de Segó.
La Casa Natal d’Alonso Sánchez Coello. Al casc antic de Benifairó de les Valls, al carrer dedicat a ell mateix pel poble de Benifairó, al costat de la Casa Guarner, es troba la casa on va nàixer, el 1531, el que va ser pintor de cambra dels reis d’Espanya.
L’Ajuntament de Benifairó de les Valls, propietaris de la Casa Sánchez Coello, encetà l’any 2004 la seua rehabilitació. La rehabilitació ha intentat mantindre la seua estructura i els seus elements originals. Així a la Casa encara es poden veure les bigues de fusta al sostre, les parets de pedra, alguns arcs que la dividien… Això si, adaptant-la a l’època actual i a les necessitats que el seu ús requeria. Va obrir al públic com a Espai Cultural el 30 d’octubre de 2009.
La Casa Perentoni. Documentada des de finals de 1700, en aquesta casa, adosada a la casa principal dels seus propietaris, és on es realitzaven les tasques de transformació de l’oliba en oli, funcionava com a almàssera, on es transformaven els productes agrícoles treballats per la família. Afortunadament les modificacions que s’han anat realitzant durant els anys han respectat els seus origens i fan que al visitar-la puguem sentir la nostàlgia del passat.
És propietat particular. Actualment els seus propietaris l’han transformat en un MUSEU en què ens mostren tot allò relacionat amb el passat. Gràcies a aquesta Casa podem aprendre un poc més de la nostra història. S’obri al públic durant les Festes del poble.
