Lluís Guarner naix el 1902. Era fill d’una família benestant d’arrel agrària, el que li va permetre completar la seua educació als jesuïtes de València, i més tard a la Universitat de València, on finalitzà Filosofia i Lletres.
Poeta i erudit, és segurament una de les figures de la literatura valenciana contemporània més oblidades. Donar a conèixer el valor de la literatura catalana i la riquesa del País Valencià va ser el sentit de la seua llarga vida.
Als començaments s’inclinà cap a la poesia, amb algunes incursions en la narrativa, formant part de la generació d’escriptors que als anys vint i trenta optaren per emprar el valencià com a vehicle per a les seues creacions. D’aquest temps daten els seus poemaris Cançons de terra i mar i Floracions. Com a escriptor en valencià aparegué, l’any 1932, com un dels signants de les Normes de Castelló.
En la postguerra, ja ocupant plaça de catedràtic a distints instituts valencians, passà a ocupar-se de l’edició d’assajos sobre diversos temes literaris. Destaquen els seus estudis i traduccions al castellà d’alguns escriptors valencians W. Querol, Teodor Llorente- i catalans Jacint Verdaguer-, a més de les edicions crítiques d’autors castellans o francesos com Lope de Vega, San Juan de la Cruz, Verlaine i Baudelaire. També se li reconeixen algunes de les millors versions crítiques del Poema del Mio Cid. L’any 1969 ocupà plaça d’acadèmic a la “Real Academia Española de la Lengua”. En aquesta època també publicà alguns llibres de poemes en castellà.
A partir de 1960, després de deu anys de residència a Madrid com a investigador, s’establí de manera definitiva entre València i Benifairó, on conservava la casa pairal heredada de sa mare. Seguí alternant, ja abandonada la poesia, els estudis i traduccions, a més de publicar, en 1974, un notable llibre de viatges de València, Tierra y alma de un país. Als seus últims anys recollí tot tipus de reconeixements pels seus treballs, destacant el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes de 1985, un any abans de la seua mort.