Va nàixer a Benifairó de les Valls el 8 de setembre de 1906 i morí el 20 de febrer de 1984 a València. Nascut al si d’una família amb forta tradició musical, el pare era músic de la Banda de Faura, el seu germà va dirigir les bandes Unió Musical de Llíria, Municipal de Castelló i Municipal de València i el seu cosí Enric Garcés les bandes Municipals de l’Alcúdia de Carlet, de Terrassa i Barcelona.
Després de realitzar els seus estudis de Filosofia i Lletres a Barcelona, va completar la seua formació musical am el mestre Manuel Palau Boix (1893-1967) amb qui va estudiar composició. Als vint-i-quatre anys donà a conéixer la seua primera obra, Bocetos Líricos. L’any 1933 va ocupar la plaça de professor de Literatura Espanyola a l’Institut Ausiàs March de Gandia.
<< Vicent Garcés durant la seua joventut
Va ser un dels compositor signants del Manifest del Grup dels Joves publicat l’any 1934. Aquest col·lectiu, també anomenat Grup dels Cinc aspirava a la realització d’un art musical valencià vigorós i ric a l’existència d’una escola valenciana fecunda i múltiple. Estava constituït per Vicent Garcés, Lluís Sánchez, Emili Valdés Perlasia, Ricard Olmos i Vicent Asencio. El 1935 Garcés guanyà el premi de l’entitat cultural Proa per l’obra Cantiga.
L’esclat de la guerra el juliol de 1936 trunca la seua carrera musical, ja que tan sols una setmana abans de la rebel·lió militar va rebre la beca per estudiar composició durant nou mesos a França. Enmig del conflicte, el 3 de setembre de 1938, va acceptar la Direcció del Conservatori de Música i Declamació de València, institució on va restar fins acabar el conflicte. Aquest nomenament li va suposar l’ostracisme durant la dictadura instaurada per Franco.
En acabar la guerra començarà el seu segon període compositiu, amb la influència d’Amparo Garriguas i la composició d’un Concert per a Piano i Trompeta desaparegut. Entre l’any 1948 i el 1953 va residir a Paris ininterrompudament, on va establir contacte amb el Grup dels Sis, concretament amb Georges Auric amb qui va analitzar el seu ballet Marinada. Va perllongar la seua estada a París almenys fins el 1958.
<< Manifest del Grup del Joves, una iniciativa juvenil valencianista
>> Quadern de notes de Vicent Garcés on apareix recollida
la cançó “Serra de Mariola”, entre altres
A partir de 1953 realitzarà viatges esporàdics a Espanya amb motiu d’estrenes de les seues obres o visites als amics, entre altres motius. El mestre Manuel Palau en la dedicatòria d’una de les seues obres es refereix a Vicent Garcés com el creador del “ballet valencià”.
<< Programa de mà de l'estrena de l'obra Cantata Marinada al Teatre Principal
els dies 24 i 25 de juny de 1993
El 15 de maig de 1973 es va casar amb Amparo López Blasco. El 1977 la secció de cambra del Cor de RTVE sota la direcció de Pascual Ortega va estrenar Retaule Coral. Els darrers anys de la seua vida els va passar afectat per una malaltia que el va impedir dedicar-se a la composició i el procés de depuració de la seua obra el va portar a destruir algunes de les seues composicions. Les seues despulles van ser traslladades el 30 d’abril de 1987 al cementiri de Faura.
A l’octubre de 2006 l’Ajuntament de Benifairó de les Valls celebrà el centenari del naixement del Compositor amb l’organització de diferents activitats. Inauguràrem els actes amb una exposició commemorativa de la seua vida i obra. I poguérem escoltar algunes de les seues obres als diferents concerts que es programàren. Volem destacar que a l’últim concert, el germà, de 92 anys, va dirigir l’Orquestra Mare Nostrum de València durant la interpretació de les Cinc Cançons Valencianes compostes per Vicent Garcés.
Podeu consultar el fullet editat per als actes commemoratius del centenari del naixement de Vicent Garcés, amb aquest text:
La figura del compositor Vicent Garcés i Queralt hui encara és desconeguda al món de la música i la cultura. Vicent Garcés és una referència
ineludible quan hom s’aproxima a la Història de la música valenciana del segle XX, ja que és una figura clau per entendre el nacionalisme musical valencià tractat amb una força expressiva i un estil compositiu sovint puntillista poc habitual en els compositors deia seua generació. Per això s’aplica la present exposició sobre la vida i obra d’aquesta figma tan important per a Benifairó de les Valls, que ha estat en l’oblit durant molts anys i que ara es recupera a poc a poc a través d’aquestes homenatges que se li rendeixen al seu poble natal.
Els actes organitzats des de l’Ajuntament constitueixen la celebració del centenari del naixement de Vicent Garcés (1906-2006) a Benifairó de les Valls i es donen en un moment excel·lent quant a la recuperació de la figura del compositor, ja que des de l’Institut Valencià de la Música s’està realitzant un treball exhaustiu d’edició de l’obra completa de Vicent Garcés que ajudarà a la seua futura difusió musical. Personalment, em sentia compromés amb l’organització dels actes commemoratius que us presentem, ja que parlar de Vicent Garcés des d’una perspectiva intel·lectual i musical és sinònim sempre de qualitat.
Robert Ferrer Llueca
organitzador dels actes commemoratius i director d’orquestra
L’obra compositiva: camí de l’edició
Quan es fa una història de les ans, inclosa de la música, es parla de corrents estilístiques i compositors, i sobre aquestos no sempre es fa justicia. Hi ha compositors sobrevalorats, en part per crear música fàcilment acceptada pel gran públic, mentre que altres lú són poc coneguts, potser perquè la seua maduresa. creativa no va coincidir amb les condicions sociopolítiques adequades. En aquest segon grup tenim la figura de Vicent Garcés Queralt, compositor que al llarg dels anys trenta va composar dins les línies més avançades de la música Valenciana d’aleshores, i es va implicar en la renovació i millora de la vida musical de la terra. Persona de formació cultural molt sòlida, fou integrant destacat del Grup dels Joves, així com crític musical de la revista El Pais Valencià, impulsor de la secció simfònica de la Societat Valenciana d’Autors, i fins i tot director del Conservatori de Música de València als darrers moments de la desgraciada Guerra Civil. Pero el final del conflicte bèlic i el fet de pertànyer-ne a la ideologia dels perdedors el va marginar completament de la vida artística valenciana, malgrat que en aquestos moments estava en la maduresa i plenitud creativa. La seua marxa cap a França el 1948, on va romandre al llarg d’uns quants anys, li va permetre gaudir d’una formació solidíssima que no pogué mostrar a la seua tornada a València com ell haguera desitjat. José Iturbi va difondre amb entusiasme les seues obres, fins i tot a la EEUU, mentre que Ramon Corell i l’Orquestra Classica de València les van executar al llarg dels anys cinquanta i seixanta. Però poc més. .. Garcés va composar molt poc al llarg d’aquestes anys, i la seua figura era objecte d’un injust oblit. Amb la vinguda de la democràcia i els desitjos institucionals de reviscolar la música valenciana, gràcies a l’impuls de Manuel Galduf; el seu ballet Marinada fou objecte de gravació per orquestra de València i inclós en una Antologia dc la Música Valenciana publicada pel segell discogràfic L’ànec. Però la seua desaparició el 1984 va fer caure en l’oblit definitiu la seua figura i obra, del qual va ser rescatat gràcies a l’esplèndid treball biogdfic publicat per l’historiador Sergi Arrando a finals de 1998.
En aquest llibre, autèntica referència per conéixer la figura i l’obra de Vicent Garcés, es reivindicava la seua creació i significació històrica, així com l’activació dels mecanismes que permeteren la seua difusió en la seua justa mesura. Però no ha estat fins a principis de l’any 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Garcés, quan la família del compositor es va dirigir a l’Institut Valencià de la Música per reivindicar la seua figura i suggerir l’edició de la seua obra, obtenint una resposta esperançadorament afirmativa. Des d’aleshores, s’ha iniciat un procés en el qual Inmaculada Tomis i Jorge García des de l’Institut Valcencià de la Música, Manuel Galduf des de la càtedra de direcció d’orquestra del Conservatori i direcció de la JORVAL, els familiars del compositor com a dipositaris dels manuscrits originals de les seues obres i els historiadors Sergi Arrando i Pasqual Hernández tenen com a finalitat l’edició de la totalitat de la seua obra catalogada, així com un estudi crític d’aquesta, que permeta que puga ser-ne novament executada en públic i objecte de gravacions que la difonguen per tot arreu.
Al final d’enguany i al llarg del proper 2007 aniran apareixent els exemplars d’aquesta edició, de tal forma que podrem dir que Vicent Garcés serà quelcom més que un record del passat, i passarà a ser una força viva en el repertori musical valencià, hui encara necessitat d’una catalogació i difusió més ampla. Com a un dels responsables d’aquesta edició, encara plantejaria una nova proposta sobre l’obra de Vicent Garcés: el compositor va descatalogar distintes obres al llarg dels anys quaranta i cinquanta quan, gràcies als seus estudis parisiencs es va vore ple d’un desig de depuració que va fer considerar-les obres primerenques i no pròpies de la seua maduresa. Però algunes d’aquestes són obres que tingueren una important significació històrica, com és el cas del ballet Balada del dolçainer-Dimoni, o les obres que va composar per a l’Orquestra Valenciana de Cambra al llarg dels anys trenta, al calor del recent creat Grup dels Joves, com és el cas de Tres poemes per a piano, clarinet i orquestra de coida, Nocturne, la Cançó amorosida per a soprano i orquestra de corda sobre un poema de Lluís Guarner, Epitalami dedicada a les noces del seu amic i director de l’Orquestra Valenciana de Cambra Francesc Gil, o la Pantomima que finalment fou inclosa en el ballet Balada del dolçainet-Dimoni. Cal pensar que la voluntat del compositor és decisiva en aquestos casos, però no podria ser just poder gaudir d’aquestes obres? El temps ens dirà si açò es pot fer també.
En conclusió, celebre calorosament aquesta oportunitat de divulgació que se li concedèix a l’obra de Vicent Garcés, amb la seguretat que en un futur molt proper siga un compositor valorat en la seua justa mesura, com un del compositors més valuosos del segle XX, ja no sols Valencià sinó també d’àmbit estatal. Nom és desitge una cosa, que mai deixe sonar la música de Vicent Garcés.
J. Pasqual Hernàndez Farinós
Historiador i professor del Conservatori Superior de Música de València
<
Tot el que aparéix a aquesta web de Vicent Garcés s’ha elaborat a partir de la informació recollida al llibre “El Compositor Vicent Garcés i Queralt (1906-1984)”, de Sergi Arrando i publicat per la Fundació Bancaixa Sagunt.
